50 CANÇONS DE CINE

1946: Put the Blame On Mame
(Gilda)

Direcció: Charles Vidor.
Autors: A. Roberts/D. Fisher.
Cantant: Rita Hayworth (doblada per Anita Ellis)

És curiós que una cançó la lletra de la qual començava al·ludint al terratrèmol de 1906 en San Francisco, provoqués un altre cataclisme: el de veure a Rita Hayworth en plena eufòria carnal. Va rebre dues bufetades per llevar-se un guant, una de Glen Ford i una altra de la censura espanyola. Potser sinó hagués estat així hauria passat sense pena ni glòria.

1950: Be My Love
(The Toast of New Orleans)

Direcció: Norman Taurog.
Autors: N. Brodszky/S. Cahn.
Cantant: Mario Lanza.

Poques cançons d'amor han sigut tan maques. El tenor Mario Lanza a la va cantar amb una èmfasi i passió poques vegades igualada en la pantalla. Molts anys després Josep Carreres la va tornar a cantar.

1952: Do Not, Forsake Me Oh My Darlin'
(Solo ante el peligro)

Direcció: Fred Zinnemann.
Autors: D. Tiomkin/N. Washington.
Cantant: Tex Ritter.

Cançó molt important no només per la seva repercussió popular, sinó perquè amb ella es van expressar clarament els sentiments d'angoixa i solitud del protagonista. Tex Ritter va aparèixer en gairebé 70 westerns però va ser amb aquest film (en el que només va cantar) amb el qual va obtenir la seva major fama.

1953: ¡Americanos!
(Bienvenido, Mister Marshall!)

Direcció: Luis G. Berlanga.
Autors: J.A. Ochaíta/A. Valerio/J. Solano.
Cantant: Lolita Sevilla

Quan Lolita Sevilla va voler donar una esplendorosa benvinguda als ianquis, tots els habitants del poble es van sumar als assajos d'aquest festí musical, tan divertit i jovial, perquè al final ningú més, excepte ells, ho va voler gaudir.

1954: The Man that Got Away
(A Star is Born)

Direcció: George Cukor.
Autors: H. Arlen/I. Gershiwn.
Cantant: Judy Garland.

En aquesta pel·lícula amb tant colorit, aquesta va ser una cançó que no encaixava molt bé: era l'única inclosa en la part en blanc i negre del film. A punt va estar de ser eliminada del muntatge final, però es va quedar a la banda sonora i es va convertir en una de les més famosos de tots els temps.

1956: Love Me Tender
(Love Me Tender)

Direcció: Robert D. Webb.
Autors: E. Presley/K. Darby.
Cantant: Elvis Presley.

Totes les cançons d'Elvis Presley que van ser escrites originalment per al cinema es van fer més famoses que les pròpies pel·lícules. Aquesta romàntica balada mai ha estat entre les favorites dels seus fans, però va deixar petjada entre els jovenes de l'época.

1956: Whatever Will Be, Will Be
(El hombre que sabía demasdiado)

Direcció: Alfred Hitchcock.
Autors: J. Livingston/R. Evans.
Cantant: Doris Day.

Amb Doris Day en aquest film, semblava obligat incloure una cançó cursi per al seu lluïment. En tot cas, l'orgull espanyol de l'època va agrair que inserissin en la lletra dues paraules en el nostre idioma amb les quals també es coneix la cançó: Que será, será.

1960: Pote tin kyriaki
(Nunca en domingo)

Direcció: Jules Dassin.
Autors: M. Hadjidakis.
Cantant: Melina Mercouri.

Coneguda també com Els nens del Pireo, aquesta cançó va contribuir decisivament a l'èxit mundial de la pel·lícula. Va ser un fenomen comercial que va catapultar a l'actriu grega Melina Mercouri, que va protagonitzar el film i va cantar el tema, en una escena de ball alegre i desefadad.

1961: Moon River
(Desayuno con diamantes)

Direcció: Blake Edwards.
Autors: H. Mancini/J. Mercer.
Cantant: Audrey Hepburn.

Henry Mancini era un compositor sense sort. Quan creia estar acabat, el seu amic Blake Edwards li va oferir aquesta pel·lícula, que el va situar per a sempre en el cim. Audrey Hepburn va cantar asseguda en la finestra de la seva habitació, guitarra en mà, encara que la versió coral del final del film va serla que va tenir major repercussió. Mancini va guanyar, de cop, dos Oscar, cinc Grammy i una fortuna.

1962: More
(Este perro mundo)

Direcció: Paolo Cavara, Gualtiero Jacopetti, Franco Prosperi.
Autors: R. Ortolari/N. Newell.
Cantant: Katina Ranieri.

¿Qui podia imaginar que la cançó d'un documental arribaria a ser versionada en sis idiomes, totes elles amb el mateix èxit? Solo a Anglaterra es van vendre quatre milions de còpies, i que a Espanya va anar durant molts anys capçalera del programa de televisió Dissabte cinema.

1965: La Chica ye-yé
(Historias de la televisión)

Direcció: José Luis Sanchez de Heredia.
Autors: A. Alguero/A. Guijarro.
Cantant: Concha Velasco

Cançó emblemàtica de tota una època en el nostre país. El ball que ha escabellat a tanta gent el va inaugurar amb soltesa Cocha Velasco. Va ser la primera vegada que una cançó espanyola es batia en duel igualitari amb la invasió es trangera de The Beatles$ i similars.

1964: Je ne pourrai jamais vivre sans toi
(Los paraguas de Cherburgo)

Direcció: Jacques Demy.
Autors: M. Legrand/J. Demy.
Cantant: Catherine Deneuve i Nico Castelnuvo

El cinema francès va collir un èxit torundo amb aquesta pel·lícula íntegrament cantada. Entre les moltes cançons la qual més destaco va ser li tema d'amor, que encara avui és un referent romàntic. El tema apareix en diversos moments del film, però en la seqüència final va arribar la seva major èmfasi..

1965: The Shadow of Your Smile
(Castillos en la arena)

Direcció: Vicente Minnelli.
Autors: J. Manuel/P.F. Webster.
Cantant: cors

Encara que molts la versionaren en els seus propis repertoris, aquesta romàntica i dolça cançó va ser presentada en els crèdits del film interpretada per cors. El seu to una mica trist va ser l'idoni per a acompanyar el dificultos romanç entre una dona madura i un sacerdot.

1967: Mrs. Robinson
(El graduado)

Direcció: Mike Nichols.
Autors: Paul Simon.
Cantant: Simon & Garfunkel.

El aleshores provocador film de l'atzarósa trobada sexual d'un jove amb la seva futura sogra té una banda sonora pensada per a connectar amb el públic jove. Els temes de Simon i Garfunkel van ajudar molt, especialment la irònica balada dedicada al personatge de Anne Bancroft.

1968: Windmills of Your Mind
(El caso de Thomas Crown)

Direcció: Norman Jewison.
Autors: M. Legrand/A. y M. Bergman.
Cantant: Noel Harrison.

El compositor francès Michel Legrand va tenir un nou triomf amb altra belada romàntica. Al principi no estava prevista la seva inclusió en el film, però el rerafons amorós de la història ho va recomanar. La va cantar Noel Harrison, però qui més famosa la va fer va ser José Feliciano.

1970: Suicide is Painless
(M*A*S*H*)

Direcció: Robert Altman.
Autors: J. Mandel i M. Altman.
Cantant: The Mash.

Aquest film va tenir com a tema principal una balada contestatària i irònica, en la qual es predicaven, no sense certa tristesa, les bondats del suïcidi. Va marcar una època i l'atrevida lletra la va escriure el fill del director quan només tenía 14 anys.

1971: The Ballad of Sacco and Vanzetti
(Sacco y Vanzetti)

Direcció: Giuliano Montaldo.
Autors: E. Morricone/J. Baez.
Cantant: Joan Baez.

La cançó com a vehicle de compromís polític, tan de moda en l'època, va tenir uns dels seus màxims exponents en aquesta apassionada balada amb la qual tant Ennio Morricone com Joan Baez es van guanyar el màxim respecte per part de sectors esquerrans i de milions de persones que van entendre el seu missatge. I encara és llegenda.

1971: Theme from Shaft
(Las noches rojas de Harlem)

Direcció: Gordon Parks.
Autors: Isaac Hayes.
Cantant: Isaac Hayes.

Un altra cançó amb tints reivindicatius va ser la d'aquesta film que Hayes va voler protagonitzar, ocupant-se al final de la banda sonora. Encara que la lletra va provocàa certa revolada, al final es va dur el Oscar.

1969: Raindrops Keep Fallin' On My Head
(Dos hombres y un destino)

Direcció: George Roy Hill.
Autors: B. Bacharach/H. David.
Cantant: B.J. Thomas

El espiritu comercial que regnava en les bandes sonores dels 60 va imposar alguna cosa res habitual: rodar una escena per a poder incloure en ella una cançó que, d'altra forma, no tindria lloc en la pel·lícula. Bacharach va escriure la cançó pop i van demanar a Bod Dylan que la cantés, sense convèncer-li. La cançó va aconseguir vendes milionàries.

Raindrops Keep Fallin' On My Head

1973: Knockin' On Heaven's Door
(Pat Garrett & Billy the Kid)

Direcció: Sam Peckinpah.
Autors: Bob Dylan.
Cantant: Bob Dylan.

La inconfusible veu nasal de Bob Dylan va donar un toc modern al gènere del western i va ajudar al cantant, que també va intervenir en aquest film, a superar un petit sot personal

1973: The Way We Were
(Ta como éramos)

Direcció: Sydney Pollack.
Autors: M. Hamlisch/A. i M. Bergman.
Cantant: Barbra Streisand.

En els 70 la influència Woodstock en les cançons va acaparar l'atenció del públic, però unes altres més conservadores i tradicionals també. Aquest tema que obria i tancava el film va aconseguir un gran èxit de vendes.

1974: The Hell of It
(El fantasma del Paraíso)

Direcció: Brian De Palma.
Autors: Paul Williams.
Cantant: Paul Williams.

L'agosarat film de De Palma va contar amb la basa de tenir a Paul Williams com protagonista, autor de la banda sonora i intèrpret d'algunes de les seves cançons, com aquesta, que va tancar la pel·lícula.

1974: I'm Tired
(Sillas de montar calientes)

Direcció: Mel Brooks.
Autors: Mel Brooks.
Cantant: Madeline Kahn.

Poques barreges ha estat tan explosives: la meravellosa Madeline Kahn parodiant de manera antològic a Marlene Dietrich, accent inclòs. Aquest és el western de major recaptació en la història del cinema.

1976: Ave Satani
(La profecia)

Direcció: Richard Donner.
Autors: J. Goldsmith.
Cantant: Coros

El cinema de terror va adquirir una nova dimensió en aquest film, on al Diable se li va donar veu pròpia en forma d'un tenebrós cant coral llatí. El seu poder va ajudar a omplir els cinemes.

1976: Gonna Fly Now
(Rocky)

Direcció: John G. Avildsen.
Autors: B. Cont/C. Connors/A. Robbins.
Cantant: De Etta Little/Nelson Pigford

La sort, de vegades, funciona. Aquesta era un film en el qual ningú confiava, però Bill Conti va pensar que un tema disco era el més adequat per al personatge. La cançó va donar resultat.

1977: (Theme from) New York, New York
(New York, New York)

Direcció: Martin Scorsese.
Autors: J. Kander/F. Ebb.
Cantant: Liza Minnelli.

L'himne per excel·lència de Nova York marca el punt culminant del film. Scorsese va voler un tema amb el mateix títol del film. L'hi van ensenyar al realitzador, a Liza Minnelli i a Robert De Niro, però només aquest va posar objeccions, a pesar que ni tan sols fora a cantar-la. Van ser tantes les indicacions de l'actor que Kander i Ebb per a fer-lo callar li van fer cas, confiant que així ell mateix s'adonaria que la cançó empitjorava. Van provar i tant Kander com Ebb van acabar admetent que De Niro tenia tota la raó.

1979: The Rose
(La Rosa)

Direcció: Mark Rydell.
Autors: A. McBroom.
Cantant: Bette Midler.

Aquesta pel·lícula vagament inspirada en la vida de la cantant Janis Joplin va incloure molts temes rock, però va destacar la triste i bonica cançó amb la qual es va tancar el film. Va guanyar el Globus d'Or, va ser l'única no interpretada davant les càmeres i va catapultar la carrera de la també cantant i actriu Amanda McBroom.

1980: Fame
(Fama)

Direcció: Alan Parker.
Autors: M. Gore/D. Pitchford.
Cantant: Irene Cara.

La joventut novaiorquesa va ballar aquesta discotequera cançó, interrompent el tràfic i motivant a la joventut de tot el món a seguir els seus passos de ball. Ho van aconseguir amb escreix, van guanyar el Oscar i van donar pas a una sèrie televisiva. El problema és que només Irene Cara va triomfar.

1981: Endless Love
(Amor sin fin)

Direcció: Franco Zeffirelli.
Autors: L. Richie.
Cantant: Diana Ross/Lionel Richie

L'única cosa per a recordar d'aquest pasteloso drama romàntic és la seva cançó d'amor, que van entonar amb gran èxit comercial dos dels afroamericans més notoris de la música comercial USA. El públic adolescent d'aquell any, i d'alguns posteriors, va ser seduït per aquesta cançó tan encaramel·lada.

1981: Best that You Can Do
(Arthur, el soltero de oro)

Direcció: Steve Gordon.
Autors: B. Bacharach/C. Bayer Sage/C. Cross/P. Allen.
Cantant: Christopher Cross.

No han estat poques les vegades que una bona cançó ha contribuït en bona mesura a l'èxit d'una pel·lícula dolenta. L'encert d'aquesta comèdia romàntica va ser el de tenir una cançó que va enganxar a tots els públics, va consolidar la carrera de Cross i va fer reviure al aleshores oblidat Bacharach.

1982: Up Where We Belong
(Oficial y caballero)

Direcció: Taylor Hackford.
Autors: J. Nitzsche/B. Sainte-Maire/W. Jennings.
Cantant: Joe Cocker/Jennifer Warnes.

La veu greu de Joe Cocker combinada amb la dolça veu de Jennifer Warnes va donar fruit a una càlida balada romàntica que va conèixer varies versions instrumentals al llarg del film. El tema va tenir molt bona acollida, fins el punt que avui és més recordat que la pròpia pel·lícula.

1984: Ghostbusters
(Los Cazafantasmas)

Direcció: Ivan Reitman.
Autors: Ray Parker Jr.
Cantant: Ray Parker Jr.

Huey Lewis & The News van rebutjar l'oferta d'escriure una cançó central per al film. Però quan Ray Parker Jr. va triomfar amb el seu graciós tema, el van acusar de presumpte plagi per les similituds amb la reeixida I Want a New Drug, encara que la demanda no va prospera.

1984: I Just Called to Say I Love You
(La mujer de rojo)

Direcció: Gene Wilder.
Autors: Stevie Wonder.
Cantant: Stevie Wonder.

El tema de Stevie Wonder va ser demandat per presumpta plagi, encara que aquesta va ser interposada molts anys després, apunt va estar de costar-li el Oscar que li havien donat. Wonder va escriure una cançó central, The Woman in Red, que no va tenir l'acollida que si va aconseguir la que era, en principi, una cançó secundària en la banda sonora.

1985: We Don't Need Another Hero
(Mad Max Más allá de la Cúpula del Trueno)

Direcció: George Miller.
Autors: T. Britten/G. Lyle.
Cantant: Tina Turner.

Amb les mires posades en els rendiments comercials, però sense oblidar l'ambient futurista de la saga australiana, Tina Turner va contribuir amb la seva interpretació i amb una contundent cançó fent que la banda sonora d'aquest tercer lliurament fora la més comercial de totes.

1988: Let the River Run
(Armas de mujer)

Direcció: Mike Nichols.
Autors: Carly Simon.
Cantant: Carly Simon.

Aquesta versió del conte de la Ventefocs ambientada a Nova York va contar amb la important basa d'una enganxosa i contundent cançó que va aconseguir amb les seves fenomenals vendes donar un relleu encara major a la pròpia pel·lícula.

1990: Sooner or Later (I Always Get My Man)
(Dick Tracy)

Direcció: Warren Beatty.
Autors: S. Sondheim.
Cantant: Madonna

Vestida i pentinada en pla vampiressa dels anys 40, Madonna va donar el to més sensual a la colorida pel·lícula, amb una cançó escrita per al seu lluïment. El tema, tan càlid i sensual com l'estrella, va suposar un respir al frenesí del film.

1988: Calling You
(Bagdad Cafe)

Direcció: P. Adlon
Autors: B. Telson.
Cantant: Jevetta Steele.

La suggeridora veu de Jeveta Steele va ajudar que la bonica cançó d'aquesta pel·lícula obtingués tal ressonància que donés una publicitat afegida a un modest film que va acabar tenint excel·lents recaptacions. Al principi anava a sonar en el local on es desenvolupa l'acció, però al final es va optar per donar-li una utilitat més àmplia i incorporar-la a la banda sonora.

Calling You

1991: (Everything I Do) I Do It for You
(Robin Hood, Príncipe de los Ladrones)

Direcció: Kevin Reynolds.
Autors: B. Adams/R.J. Lange/M. Kamen.
Cantant: Bryan Adams.

Una cançó romàntica i moderna va ser el apropiad per donar un to contemporani a un film d'època, destinat al públic juvenil. Bryan Adams no havia tingut fins aleshores massa èxit amb les cançons que havia escrit per al cinema.

1993: Streets of Philadelphia
(Philadelphia)

Direcció: Jonathan Demme.
Autors: Bruce Springsteen.
Cantant: Bruce Springsteen.

Springsteen va escriure una cançó molt bén integrada en l'argument, i ho va fer sense aires de gran estrella; per contra, la seva principal basa és la senzillesa que va aplicar per a no entorpir el to del film i donar a les seves melodies un caire molt sentit i útil.

1997: Apatrullando la ciudad
(Torrente, el brazo tonto de la ley)

Direcció: Santiago Segura.
Autors: El Fary.
Cantant: El Fary.

A part del èxit de la pel·lícula, hi ha tres raons de pes que avalen el seu èxit. El primer l'efecte sorpresa, ja que s'escolta després de l'imponent inici sinfònic de Roque Baños; després la lletra, que també contrasta amb l'acció; i finalment, que El Fary es autoparodies a Espanya cutre. Tot va encaixar a la perfecció i va funcionar.

1996: A Brisa do coraçao
(Sostiene Pereira)

Direcció: Roberto Faenza.
Autors: E. Morricone/F. De Melis/E. Scoles.
Cantant: Dulce Pontes

25 anys després de Sacco i Vanzetti, Ennio Morricone va tornar a la càrrega amb un altra cançó ideològica, aquí un fado acompanyat per la bonica veu de la portuguesa Dulce Pontes. Aquest tema obre i tanca el film però amb diferent sentit: al principi, com un cant idíl·lic a la bellesa de Lisboa; al final, com una enèrgica oda a la llibertat d'expressió. Una meravella.

1997: My Heart Will Go On
(Titanic)

Direcció: James Cameron.
Autors: J. Horner/W. Jennings.
Cantant: Céline Dion.

L'extensa odissea de Cameron es tanca, en els títols de crèdit finals, amb una versió cantada del tema d'amor que va causar furor i va vendre milions de còpies. El seu romanticisme i el seu to trist i desesperat van ser les bases perquè els seus autors guanyessin l'Oscar.

1999: Save Me
(Magnolia)

Direcció: Paul Thomas Anderson.
Autors: Aimee Mann.
Cantant: Aimee Mann.

No és habitual que les cançons i els diàlegs d'un film s'interrelacionin entre si. Anderson va utilitzar frases de les cançons de Aimee Mann per a posar-les en boca dels personatges. Save Me va ser un dels temes més bonics de tota la banda sonora.

1999: I've Seen It All
(Bailar en la oscuridad)

Direcció: Lars von Trier.
Autors: Blörk/L. von Trier/S. Sigurdsson.
Cantant: Björk

En aquest grandiós musical les cançons s'adscriuen al context del món somiat pel personatge. En una de les escenes més boniques, passejant pels rails d'un ferrocarril, la gairebé cega Selma i el seu enamorat entonen a duo un I've Seen It All que expressa que no tot el millor de la vida és allò que es veu amb els ulls.

1999: Uncle Fucka
(South Park: Más grande, más largo y sin cortes)

Direcció: Trey Parker.
Autors: T. Parker.
Cantant: Trey Parker/Matt Stone.

Si l'objectiu era provocar, no es van quedar curts: aquesta és una cançó amb més tacs que paraules normals. Va provocar més d'un espant entre alguns pares i riures entre molts joves. Una altra de les cançons de la banda sonora, Blame Canada (Culpa a Canadà) va enfurir a les autoritats canadenques.

2001: May It Be
(El Señor de los Anillos: La Comunidad del Anillo)

Direcció: Peter Jackson.
Autors: Enya.
Cantant: Enya.

La veu de Enya anava a ser aprofitada en el film en diverses escenes, però finalment Howard Shore, el compositor de la banda sonora, va pensar que el millor seria que fos l'expressió vocal del màgic món dels Elfos.

2001: Come What May
(Moulin Rouge)

Direcció: Baz Luhrmann.
Autors: D. Baerwald.
Cantant: Nicole Kidman/Ewan McGregor.

D'entre tot el repertori de cançons incloses en la banda sonora d'aquest frenètic musical, va destacar aquesta, que va ser escrita expressament per a la pel·lícula i va ser també un d'aquests breus moments de respir. Un tema d'amor interpretat amb molta força pels protagonistes.

2002: Burn It Blue
(Frida)

Direcció: Julie Taymor.
Autors: E. Goldenthal/j. Taymor.
Cantant: Caetano Veloso.

L'excel·lent banda sonora de Doldenthal va tenir el seu punt culminant al final del film, quan Caetano Veloso va entonar aquesta cançó de ritme mexicà amb un gran sentiment i gran contundència orquestal.