![]() |
Decideix provar sort com a director i ho fa amb Escalofrío en la noche (1971), una mena de thriller obsessiu al voltant del setge que pateix un discjòquei per part d'una admiradora. El mateix any roda Harry, el sucio (1971) a les ordres de Don Siegel, on interpreta l'inspector Callahan, un personatge que acabarà per fer-li costat en bona part de la seva carrera com a actor i del qual fins i tot arribarà a dirigir personalment una de les seqüeles menys atractives, Impacto súbito (1983). |
![]() |
Després varen seguir alguns westerns en els quals va
intentar rentar la imatge que arrossegava des dels d'en Leone, Infierno de cobarde
(1973) i Licencia para matar (1975), només varen servir per comprovar que
Eatswood començar a dominar l'ofici. La primera pel·lícula dirigida per ell, sense
intervenir-hi com a actor és Primavera en otoño (1973).
La primera mostra de la maduresa de Clint Eastwood arriba amb El aventurero de medianoche (1982), la història d'un cantant de country tuberculós, ambientada durant els anys de la depressió. L'any 1988 fa front a la que fins al moment segueix sent la seva pel·lícula més atrevida, Bird (1988), una biografia de Charlie Parker, el saxofonista negre que va ser peça clau en la revolució del jazz als anys quaranta i al qual es considera un dels fundadors del "bebop". ![]() A Cazador blanco, corazón negro (1989) fa un complex homenatge a John Huston, interpretant-lo ell mateix a la pantalla, sota el nom de John Wilson, i fent una adaptació molt lliure d'una novel·la de Peter Viertel que recorda el rodatge de La Reina de Africa (1951). Una vegada exposada la seva visió del jazz a Bird, torna una vegada més al terreny del western amb Sin perdón (1992), una història sobre la violència i les seves conseqüències. Aquesta pel·lícula es converteix en un sorprenent èxit i certifica la consagració amb quatre Oscar, entre ells el de la millor pel·lícula i millor direcció. |
![]() |
I arriba Los puentes de Madison (1995), on el mestratge d' Eastwood arriba al seu punt més alt, l'acció desapareix definitivament per deixar la pantalla lliure als sentiments, a la gran interpretació de Meryl Streep, primera dona protagonista de la seva filmografia, i a la seva pròpia. |
![]() |
Les seves opinions sobre:
Interpretació: Hi ha persones
que es pensen saber el que dóna el seu rostre. Te n'adones perquè veus que s' observen
mentre parlen. Per la meva banda, si em preocupés el que dóna el meu rostre, em
tornaria boig. L'error més greu per un actor és
posar-se a pensar en
termes intel·lectuals, perquè la interpretació no és art intel·lectual.Influències: M'agraden tot tipus de pel·lícules. Mai m'hagués pensat que jo seria un actor de westerns. Gary Cooper o John Wayne, eren autèntics cowboys, simplement eren creïbles. M'agraden molt les pel·lícules de Ford. Segurament em trobo en la seva tradició perquè he crescut a l'Oest i em sento proper a aquest tipus d'arguments. M'agradaven els westerns d'Anthony Mann amb Jimmy Stewart. Don Siegel sempre protestava, però que eficient era; sabia el que volia i com fer-ho. |
Curiositats:
Frase que diu el seu personatge John Wilson a Cazador
blanco, corazón negro i que comparteix totalment: "No dejaré que ocho millones
de comedores de palomitas me digan lo que debo hacer."És un apassionat del jazz, fins i tot de jove havia tocat en una banda. El
podem comprovar, aquest apassionament, en moltes de les seves pel·lícules i per la
música que hi posa. Però sens dubte el millor homenatge que Eastwood va fer al jazz és
la pel·lícula Bird (1988), que només va dirigir, no hi va voler sortir "per no
distreure el públic". El western i el jazz són per ell, com a director, les dues
úniques manifestacions artístiques genuïnament americanes. Durant el rodatge a Itàlia de la pel·lícula
Kelly`s
Heroes (Los violentos de Kelly,1970) va agafar una infecció i li varen
haver de fer una intervenció al coll, i gairebé va estar a punt de morir.
Ideològicament, es considera de vegades conservador i d'altres liberal. Va votar Reagan,
però igual que
El clàssic ponxo que portava als westerns que va fer amb Sergio Leone el va comprar ell mateix en un mercat. Una vegada acabat el rodatge d'una pel·lícula se'l feia guardar sense rentar fins a la propera producció. El temps ha acabat per donar una aclaparadora coherència a la seva trajectòria com a director, la qual semblava un cúmul de paradoxes i desconcertants contradiccions. Bird va ser el pas definitiu per a l'acceptació d' Eastwood com a cineasta a considerar per la crítica europea, la qual el va etiquetar com "El último clásico". |
|
FILMOGRAFIA: LINKS: http://www.man-with-no-name.com/ http://www.mygale.org/03/ohbad/clint.htm http://www.geocities.com/CollegePark/6980/clint.html http://www.torhouse.org/thfclint.htm http://www.imaginet.fr/deauvillefest/clint.html http://www.film.com/features/specialissues/clint/eastwood.htm http://localsonly.wilmington.net/~solomon/clinteastwood/westerns.html |