A Haciendo por la vida (Making a Living, Henry Lehrman, 1914), primer d'una sèrie de curts, Charles Chaplin va interpretar un tipus amb aires aristocràtics, amb barret de copa i monocle. En el segon, Carreras de autos para niños (Kid Auto Races at Venice,Lehrman, 1914), rodada 15 dies després, Chaplin va recuperar la imatge de l'amable caricatura de l'home del carrer del seu Londres natal: un bombí, uns pantalons amples de cintura, una jaqueta estreta i un bastó de bambú; i és clar, un bigoti de raspall que li adornava el rostre. De fet aquesta imatge, que va perdurar en el temps, es corresponia més fins i tot a un rodamón amb totes les de la llei a qui el país de les grans oportunitats, l’Amèrica del Nord, es va oblidar de donar-li la seva.
Chaplin va explotar aquest personatge, anomenat popularment Charlot, donant-li mil i un oficis, prestador, àrbritre de boxa, músic ambulant, conserge, empaperador, bomber... sense que el registre central del personatge patís cap variació. Charlot s’enfronta al món amb picardia i amb un toc de galanteria: cortès amb les dones i educat amb els cavallers. I de la fam pròpia de tot rodamón va extreure’n gags insuperats: a La quimera del oro (The Gold Rush, Chaplin, 1925) Charlot es menja una de les seves botes, els cordons són delicioses tallarines; a Luces de la ciudad (City Lights, Chaplin, 1931), borratxo com una cuba, succiona una serpentina que ha caigut al seu plat d'espaguetis; a Tiempos modernos (Modern Times, Chaplin, 1936) és escollit per provar, amb resultats catastròfics, l'invent que dóna menjar als treballadors sense que la seva producció se’n ressenti;
a El gran dictador (The Great Dictator, Chaplin, 1940), on l'actor es va desdoblar en una paròdia de Hitler i un humil barber jueu, va protagonitzar una escena presidida per uns apetitosos pastissos. Va ser amb aquest barber que Chaplin s’acomiadaria del seu mític personatge per caracteritzar-se seguidament d'Henri Verdoux, l'assassí amb causa de Monsieur Verdoux (Chaplin, 1947) i, a rostre descobert, protagonitzar Candilejas (Limelight, Chaplin, 1952), i Un rey en Nueva York (A King in New York, Chaplin, 1957.
I entre somriure i somriure, el genial Chaplin ens deixà una consciència de cinema social que avui, quan la seva obra és més moderna que el noranta per cent del cinema que cada setmana consumim, encara ens sobresalta: com tot gran còmic. Charlot va canalitzar les grandeses i misèries d'aquest món.